Sols un instant 3

****III escena. Cal Molinés.

[[Es torna a veure la sala del principi. Estan reunits el senyor Ciscu, la Rosalia, el Pere, la Carme, la Eugenia, i el Jordà. Estan llegint una carta.]]

Carta: Estimat Senyor Ciscu, arribaré un dia abans de lo previst. Tinc ganes de que m’ensenyeu el poble i de conèixer els seus habitants. Espero poder incorporar Atasó al nou itinerari de Ferrocarrils.

Cordialment:

 Francesc Nestor.

Carme: Quins nervis! No ho tindrem tot llest!

Jordà: Tranquil·la no et preocupis.

Carme: Però...

Jordà: Tranquil·la confia amb mi.

Rosalia: Eugenia ja tenim els vestits llestos.

Eugenia: D’acord. M’ho sembla a mi o entre aquests dos hi ha alguna cosa més que amistat.

Rosalia: Tu deixa’ls sols i ja veuràs com acaba tot això.

Pere: Rosalia crec que hauries de anar preparant el discurs.

Rosalia: Si, ja ho se, ja ho se.

Eugenia: Si que triga el Jaume a arribar.

Ciscu: D’acord, ens hem de organitzar si volem que tot estigui apunt per aquell dia.

[[Es veu tot el poble adornat amb flors i amb una nova construcció feta de fusta i tela impermeable. Tothom està fent els últims retocs.]]

Ciscu: Molt bé i aquella escultura allí. Aneu amb compte amb el gerro que es fràgil. Aquelles pedres allà. Que els carrers quedin ven nets.

Treballadors: ♪Som els millors, treballem per un bon sou. Vilatans som, de Atasó♪

Jordà: Tot queda molt bé. M’acompanyes a Can Aufades? Haig de recollir el barret i a Can Gasent els guants.

Carme: D’acord. Jo també haig de recollir el meu.

[[El cel és posa fosc.]]

Jaume: Genial, ara plourà i tot se’n anirà a fer norris.

Eugenia: Però no miris tant el cel i mira’m més a mi.

Rosalia: On s’han ficat la Carme i el Jordà?

Pere: Crec que ha dit no se que de anar a buscar alguna cosa.

Eugenia: Segur que han donat un pas més en la seva relació i estan a casa d’algú dels dos.

[[Comença a ploure]]

Jordà: Genial, ara plou. S’espatllarà tot.

Carme: Mm... doncs...

Jordà: Cada cop plou més. Ara diluvia.

Carme: Corre, vine a casa meva, de presa.

[[Es veu una gran casa molt espaiosa i decorada amb tons grogosos i rosats. S’obre la porta.]]

Carme: Uff, em pensava que no arribàvem.

Jordà: Carme! Però si estàs xopa!

Carme: Ja... I tu també.

Jordà: Crec... Crec que seria millor que ens traguéssim la roba. Si més no la exterior i ens quedéssim amb la interior.

Carme: Però...

Jordà: Ja ho se a mi també em fa vergonya.

Carme: Suposo que no hi ha més remei.

Jordà: Si, perquè sinó podem agafar una pulmonia.

[[La Carme diu que si amb el cap i amb cara molt vergonyosa es treu la rova, el Jordà també]]

Carme: Serà millor que vagi a buscar rova de recanvi. Quant més aviat millor. Et deixaré la roba del meu germà.

Jordà: Si.

[[De sobte s’obre la porta i entra la Eugenia junt amb la Rosalia, el Pere i el Jaume.]]

Eugenia: Hol... Ah! Ho veieu, el que us he dit.

Carme: No és el que sembla.

Pere: Rosalia... No m’esperava que... ells...

Rosalia: Prefereixo no mirar.

Jaume: Mmm... que bona que està la Carme.

Eugenia: Com?!
Jaume: Vull, vull, vull dir no m’ho hauria esperat mai. A demés tu estàs molt més bona.

Carme: De debò que no és res d'això.

Eugenia: Se’t veu el plomer.

Carme: Però.

Eugenia: No hi ha peròs que valguin.

[[La Carme se’n va plorant escales a dalt.]]

Jordà: Com?! De que la acuses. No sou amigues? Ho és que en realitat...

Eugenia: Com que m’acuses!?

Rosalia: Eugenia anem-nos-en no vull tornar a entrar mai més, ni vull sentir a parlar de Cal Molinés.