Frases

Romeo i Julieta

Julieta:
I tot i així nomes vull el que tinc,
una bondat tant bona gran com el mar
i un amor igual de profund;
Com que l'amor i el mar són infinits
quant més te'n dono més me'n bé de tu.


Perdona'm, doncs,
i no pensis que sigui lleugeresa
l'amor que la nit fosca ha revelat.


Cazadores de Sombras

Jace Wayland:
Amar es destruir y ser amado es ser destruido.

Nota!!: S'agrairïa si de tant en quan algú comentes. No se una petita mostra de consideració a l'hora de que llegiu el blog. Jo, com ja vaig explicar, gasto un part del temps que per mi es molt valuosa amb fer aixó i ja que ho faig m'agradaria veure que la gent s'hi interesa. Se que hi ha bastanta gent que mira elblog, però un comentari algun cop no estaria pas malament.

Aixó ho he trobat en un bloc que vaig mirar fa poc per a enamorar-se de un noi i m'ha semblat interesant.
Vosaltres que creieu? Es posible?

Ustedes podrán pensar que estamos locas. No se lo negaremos. Pero ¿Que más hacer? ¿Esperar eternamente al príncipe azúl? ¡Por favor! ¡Siglo XXI! ¡Los príncipes no existen! Además, nos volvemos viejas esperándolo, y nunca llega... Y si llega, se equivoca de castillo o de princesa. Además, el amor es algo completamente mental. Nos creamos el cuento del príncipe por tanta novela y tanta publicidad engañosa. El amor es un estímulo mental, por tanto podemos controlarlo tal como controlamos el movimiento de nuestro cuerpo; Nosotras decidimos quien nos gusta, porqué nos gusta y cuanto durará todo.

Pasos a Seguir:

1. Escoger una lista de chicos que podrían llegar a gustarte alguna vez. En ningún caso estamos diciendo que debe pasar que alguno de esos chicos se haya fijado en tí. Piensa bien. Ellos te seguirán para toda la vida. Si no encuentras a nadie, escoge algunos que simplemente te caigan bien.

2. Escribir en un diario (como este) los "avances" de las relaciones con los chicos ya elegidos. Si no pasa nada nuevo, anotarlo tambien.

3. Creerte el cuento. Ellos te gustan; Si eres buena actriz, es momento de probar tus dotes.

Con todos estos pasos listos. Ya puedes empezar a escribir tu diario.
¿Listo, chicas?
¡A enamorarse!


Ho he trobat aquí: http://guiaparaenamorarse.blogspot.com.es/

Queixa

Vinga va. Que algú comenti. Sino no te cap sentit fer un blog.

Teatre

Hola! Jo aquesta tarde tinc una Gala Benefica de teatre en la que jo actuo! Em fa molta il·lusió i tinc moltisimes ganes. I vosaltre? Que opineu del teatre? Comenteu! :D

Sols un instant 7

****VII escena. Cap al Futur.

[[Han passat 3 anys. Es veu la Carme amb una nena d’uns 3 anyets que esta corrents pel camp, un nen d’1 any als braços i amb 2 més de camí. En Jordà està al seu costat contemplant la seva preciosa filla Helena.]]

Helena: Mira papa, mama una papallona.

Carme: Si, una papallona molt maca.

Jordà: Helena crida a la Naila que les senyores Bosquets i Caralso ja han arribat.

Hel·lena: Naila!!!

Carme: Quin potencial de veu que tens. Ben fet filla.

Helena: Gracies mama.

Sara (Filla de la senyora Bosquets): Helena.

Helena: Hola Sara. Anem a jugar amb la meva nina de drap.

Sara: A mi també m’han fet una. Mira. Anem.

Rosalia, Eugenia: Hola.

Carme: Com va tot? Eugenia! Si fas panxa! Enhorabona.

Eugenia: I tu que, nena, no pares, he.

Carme: Jo, anar fent.

Eugenia: Després d’aquests hauràs de fer un descanset.

Rosalia: Com passa el temps. El ferrocarril, les amistats...els fills....

Carme: Com són les coses. En un sol instant ens han canviat les vides completament.

Fi

Bé ja s'ha acabat. Ara si voleu podeu deixar els comentaris i dir que us ha semblat. Ja se que el final es massa radical i rapid, però la història era un regal que volia fer per la meua mare per el seu sant i la vaig acavar just el dia que tenia de entregar-li.

Sols un instant 6

****V escena. La boda.

[[Ja ha arribat la primavera a Atasó, tot es ple de flors i falten pocs dies per la boda.]]

Carme: Jordà...

Jordà: Carme... Hi ha coses sobre mi que no t’he dit.

Carme: Tranquil hi ha temps.

Jordà: Me’n alegro.

Carme: Bé doncs vaig a buscar el vestit.

Jordà: Jo t’acompanyo.

Carme: No! Vull que sigui una sorpresa.

Jordà: Respecto les teves preferències.

Carme: De cor. Me’n vaig. A deu.

[[Es el matí de la boda. El germà i el pare de la Carme esperen al saló mentre la mare li ajuda amb els últims retocs del tocat i la vestimenta. El vestit no es molt recarregat però tampoc no es sencill. Duu espigues de blat que representa el seu naixement, petits poltres que representen el creixement i unes flors que representa la pubertat i la seva edat actual. Al tocat porta un semi recollit enganxat amb un passador i unes flors blanques.]]

Carme: Mare, no m’hi sento preparada.

Mare: No diguis tonteries. Tu vas néixer preparada.

Carme: Però...

Mare: Tranquil·la, filla. Ja veuràs com tot sortirà bé.

Carme: D’acord. Confio amb tu.

Mare: Corre, ara baixa cap al saló per que ton pare i ton germà et vegin tant maca.

Carme: Si.

Pare: Carme, sembles una reina.

Germà: Així que aquella mocosa que fa uns anys es paseixava per casa a quatre grapes ara es casarà.

Carme: Escolta que ja tinc més de 20 anys.

Pare: No li faixis cas. Sembles la Venus de Milo. Enhorabona.

[[La església es veu tota guarnida i amb molts convidats, entre ells hi ha gent de la reialesa, i també tot i que sembla impossible hi ha la Rosalia i la Eugenia amb les seves respectives criades, també hi ha la Filomena. Tothom està molt content i fins i tot hi ha dones que ploren.]]

Carme: Mare, cada segon que passa sento com ens anem separant cada cop més i més.

Mare: Tranquil·la filla sempre estaré a prop teu.

Pare: Filla vine, agafat del meu braç et portaré a l’altar. Deixo a la meva filla en les teves mans. Cuida-la bé.

Jordà: No pateixi. Així ho faré, senyor.

Mossèn: Bé avui ens em reunit aquí per ajuntar en matrimoni la anima del fill de Déu Jordà Balaer amb la filla de Déu Carme Roure en cristiana comunió. Etc... Jordà Balaer acceptes a Carme Roure com a legitima esposa en lo bo i lo dolent, li tindràs fidelitat i la cuidaràs fins que la mort us separi.

Jordà: Si. Accepto.

Mossèn: Carme Roure acceptes a Jordà Balaer com a legítim espòs en lo bo i lo dolent, li tindràs fidelitat i el cuidaràs fins que la mort us separi.

Carme: Si. Accepto.

Mossèn: Porteu les aliances. Ja hos podeu donar un petó.

[[Després d’haver-se intercanviat aliances es donen un peto llarg i profund a la boca. Les campanes comencen a repica i al sortir de l’església ja com a marit i muller surten volant uns coloms blancs i tiren arròs entorn del matrimoni.]]

Gent del poble: Visca els nuvis. Visca.

Jordà: Bé doncs. El que no t’havia comentat es que jo soc el fill del vescomte d’Urgell i per tant tu ets la futura vescomtessa.

Carme: Accepto fer-me càrrec de aquesta valuosíssima posició social i aportar hereus a la corona.

Jordà: Has de saber que jo no t’obligaré a fer res que no vulguis.

Carme: Ho tindre en comte a la nostre Lluna de Mel.

[[Ja han tornat de la Lluna de Mel i estan al palau instal·lant-se per passar les seves vides.]]

Jordà: Tinc tantes ganes de que tinguis el primer sopar amb la meva família.

Carme: Si...

Jordà: Espero que t’hi sentis a gust amb la vida a palau amb festes i tot.

Carme: Estarà bé...

Jordà: Que et passa alguna cosa? Et trobes bé?

Carme: No, si. Estic una mica marejada amb nàusees. Això es tot. No em passa res.

Jordà: Això podria ser greu. Avisaré al metge per que et doni un cop d’ull.

Carme: D’acord.

[[Després d’unes quantes hores surt de l’estança i es dirigeix amb cara seria però feliç cap el Jordà.]]

Jordà: Carme, com estàs?

 Carme: Estic embarasada.3 mesos.

Jordà: Això es magnífic. Anem al menjador a donar-los la bona nova a tots.

Vescomte: Encantat de conèixer-la.

Vescomtessa: Es un honor tenir una altre dama a la família.

Carme: L’honor es meu.

Jordà: Els meus germans Andreu, Ramon, Carles, Eric i Lluís.

Germans: Sou la dona més bella que ha trepitjat aquesta casa en generacions sense comptar la nostre mare.

Carme: Gracies, això m’afalaga.

Vescomte: Bé i parlem d’hereus.

Jordà: Pare, justament d’això volia parlar-vos. La Carme està enbarasada.

Vescomtessa: Enbarasada?

Carme: Si.

Vescomtessa: De quant.

Carme: 3 mesos.

Sols un instant 5

****V escena. La preparació de la boda.

[[Es veu una gran sala decorada amb tons verdosos i blavosos. Hi ha l’Eugenia, la Rosalia i la Míriam, la criada.]]

Eugenia: No si ja es veia alguna cosa estranya.

Rosalia: Quina cosa. Es impossible que li hagi demanat. No te vergonya.

Míriam: De que parlen?

Eugenia: No us heu entara’t?! Les criades mai no estan al dia.

Rosalia: La poca vergonya de la Carme i el poca vergonya del Jordà es casen.

[[Mentrestant al teatre estan el Jordà, el senyo Nestor i la Carme.]]

Francesc Nestor: I com es diu aquesta obra?

Jordà: El Mago de Oz.

Carme: Es molt maca aquesta obra.

Francesc Nestor: Però no hi ha res ni ningú que li superi a vostè en bellesa senyora.

Carme: Moltes gracies.

Jordà: Senyor Nestor voldrà quedar-se a dinar a casa nostre.

Francesc Nestor: Amb molt de gust.

[[Es veu Ca de Molines]]

Jordà: Be doncs aquí està la casa de la senyora Roure.

Francesc Nestor: Quina casa més acollidora que té.

Carme: Esperi que crido a la criada. Filo. Vine que tenim un convidat i molt important.

Filomena: Si senyora.

Carme: Aquest es el senyor Nestor.

Filomena: Encantada. He sentit a parlar molt de vos.

Francesc Nestor: Encantat jo també. Com es diu vostè?

Filomena: Filomena, però tothom hem diu Filo.

Carme: Ves preparant el dinar si us plau.

Filomena: Si senyora.

[[Han acaba’t de dinar.]]

Francesc Nestor: Senyor Jordà té molta sort de tenir una promesa tant maca i generosa.

Jordà: La veritat es que la he estimat sempre des del dia que la vaig veure per primer cop.

Filomena: Que maco. Amor a primera vista. Com li va passar a la meva senyora.

Jordà: Així jo també li agradava?!

Francesc Nestor: Això vol dir que esteu fets l’un per l’altre. La vostre boda serà perfecta.

Jordà: Espero que així sigui.

[[Es veu Ca de Sarila. Estan encarregant el vestit de núvia. ]]

Amadeus: Bones Carme.

Carme: Bones.

Amadeus: Aquesta es la meva neboda la Maria. Vol ser modista.

Carme: Encantada.

Maria: Un plaer.

Amadeus: Suposo que vindrà per el vestit de núvia.

Carme: Si, ja tenim data per la boda serà el 17 de Maig.

Amadeus: D’acord doncs li farem un vestit ven maco. Maria pren-li les mides del vestit.

Maria: Jo?

Amadeus: Si.

Maria: Bé... doncs... deixi’m la cintura, els braços, els avantbraços, el tors, etc...

Amadeus: Be doncs el vestit el tindrà dintre d’un mes.

Carme: Gracies.

Amadeus: I el Jordà? No bé?

Carme: Farà servir el tratge de quant va venir el senyor Nestor.

Amadeus: A bé, bé. A deu.

Carme: A deu.

[[Es veu can Nafre, la impremta.]]

Jordà: Això es, vull que faci 50 invitacions i 2 cartells per a convidar la gent.

Saure: D’acord. Valdrà 4.150 pessetes.

Jordà: Si que és car.

Saure: Si vols em pots donar la paga i senyal ara i després la resta.

Jordà. D’acord. Quant serà?

Saure: 2.158 pessetes.

Jordà: Això es més raonable. Tingui. A deu.

Saure: Quant ho tingui ja li avisaré. A deu.

[[Surt a la plaça on hi ha la Carme amb la Estefania que s’han trobat i han començat a parlar.]]

Estefania: Doncs si aniran al convit però estan molt enfadades amb vos.

Carme: moltes gracies Estefania. Mira ja es aquí en Jordà.

Jordà: Bones.

Estefania: Bé doncs jo ja me’n anava. A deu.

Carme: Amb deu.

Jordà: Vine t’haig de ensenyar una cosa.

Carme: El que?

Jordà: Ja ho veuràs, és una sorpresa.

[[El Jordà agafa la Carme pel canell i comença a caminar ràpid. Es para al davant de una tenda feta amb roba on hi ha un home gran amb dos nens petits i un home adult al davant.]]

Jordà: Hola cosí.

Jeremies: Déu vos guard Jordà. Aquesta deu ser la encantadora Carme de la que m’has parlat tant.

[[En Jeremies s’agenolla al davant seu i li dona un petó a la mà.]]

Carme: Cosí?

Jordà: Si, es el meu cosí Jeremies. Li agrada molt anar de poble en poble i es va fer venedor. Li vaig parlar de tu i ha decidit passar-se pel poble. Ell es l’acompanyant del meu cosí, l’Andreu, i ells són els seus fills la Ana Maria i el Josep. La seva mare i la dona del meu cosí va morir per culpa de la grip, és deia Berta.

Carme: Encantada.

Jeremies: Però no us quedeu a fora passeu, passeu.

Jordà: Tu primera.

[[A dins estava molt fosc i ple de gossos.]]

Jordà: Tria’n algun. Te’l regalo.

Carme: De debò?

Jeremies: Tranquil·la me’l paga ell.

Carme: Aquet es molt maco. Me’l quedo. No! Espera. Aquella es molt més bella  i esta molt sola necessita companyia. Me la quedo.

Jeremies: 500 peles.

Jordà: Té.

Carme: Li posaré Naila.

Sols un instant 4

****IV escena. El ferrocarril arriba

[[Es torna a veure la casa del principi.]]

Rosalia: Demà bé el senyor Nestor.

Eugenia: Si quina emoció.

Estefania: Perdoneu la intrusió, però... i la senyora Roure? Que no bé?

Rosalia: Estefania! No tornis a pronunciar aquest nom mai més!

Estefania: Si, perdoni senyora Bosquets.

[[L’Estefania se’n va]]

Eugenia: Sols queda un dia per que sortim als diaris.

Rosalia: Si ja, seria meravellós si no fos per que la Carme també hi anirà.

Eugenia: ja tens raó, però ella quedarà fatal i nosaltres molt bé.

[[Es veu la casa de Ca de Molinés.]]

Jordà: Per fi arriba el dia.

Carme: Ja...

Jordà: Ja hi tornem a donar-li voltes?

Carme: Ho sento. Tinc por després del que va passar.

Jordà: Tranquil·la jo estaré amb tu. A més a més de vergonya n’haurien de tenir elles per que tu no vas fer res del que pensaven.

Carme: Ja però.

Jordà: Tu tranquil·la ja veuràs com tot anirà bé.

Carme: D’acord. Confio amb tu.

[[Es veu la plaça del poble amb cadires. L’alcalde està en un petit altar des de on parla sempre que ha de dir alguna cosa important. Tothom espera al senyor Nestor.]]

Ciscu: S’endarrereix.

Rosalia: Tranquil Ciscu. No fa bona imatge que un alcalde es preocupi.

[[Arriba un cotxe molt gran i luxós de dins surt un home d’avançada edat. Es el senyor Nestor.]]

Francesc Nestor: Bones tardes. Perdonin per el retard, el meu xofer està malalt i he tingut de passar per casa seva per veure com està. Lamentablement està molt malament i li sap greu no haver pogut venir.

Ciscu: No passa res senyor Nestor. Estigui tranquil.

Francesc Nestor: Si us plau digui’m Francesc.

Jordà: Encantat soc en Jordà Balaer. Deixi’m que li presenti la senyora Rosalia Bosquets i el seu acompanyant Pere Maure.

Francesc Nestor: Encantat magmuasel, monsieur.

Rosalia: Encantada senyor.

Pere: Lo mateix dic.

Jordà: La senyora Eugenia Caralso i el seu acompanyant Jaume Salor.

Francesc Nestor: Un plaer senyora.

Eugenia: El plaer es meu.

Jaume: Encantat.

Jordà: La senyora Carme Roure.

Francesc Nestor: La seva bellesa traspassa fronteres. Digui’m ve sola?

Carme: Moltes gracies senyor. No el meu acompanyant es en Jordà.

Francesc Nestor: D’acord senyor Ciscu Laper ensenyi’m el poble.

Ciscu: Francesc vingui per aquí.

Francesc Nestor: Ensenyi’m.

[[Es veu el bosc de Farante, a les afores de Atasó. En ell hi són les senyores Roure, Bosquets, Caralso i els senyors Balaer, Maure, Salor, Nestor i Laper. Ja han acabat la visita.]]

Ciscu: Bé doncs senyor Francesc. Ja hem acabat.

Francesc Nestor: D’acord d’acord. M’ha agradat força Atasó. Crec que podrem fer molts pactes vostè i jo.

[[Comencen a marxar. El Jordà crida Ep! I tothom torna.]]

Jordà: Bé doncs jo aprofitant aquest dia que estem aquí voldria demanar-li una cosa a una persona que està entre nosaltres.

[[El Jordà s’acosta a la Carme i s’agenolla al davant seu. Es treu un petit estoig de la butxaca.]]

Jordà: Carme. Vols casar-te amb mi?

[[La Carme es posa nerviosa i amb veu molt tremolosa parla.]]

Carme: Si.

Jordà: Accepta aquest anell com a senyal del nostre compromís.

Sols un instant 3

****III escena. Cal Molinés.

[[Es torna a veure la sala del principi. Estan reunits el senyor Ciscu, la Rosalia, el Pere, la Carme, la Eugenia, i el Jordà. Estan llegint una carta.]]

Carta: Estimat Senyor Ciscu, arribaré un dia abans de lo previst. Tinc ganes de que m’ensenyeu el poble i de conèixer els seus habitants. Espero poder incorporar Atasó al nou itinerari de Ferrocarrils.

Cordialment:

 Francesc Nestor.

Carme: Quins nervis! No ho tindrem tot llest!

Jordà: Tranquil·la no et preocupis.

Carme: Però...

Jordà: Tranquil·la confia amb mi.

Rosalia: Eugenia ja tenim els vestits llestos.

Eugenia: D’acord. M’ho sembla a mi o entre aquests dos hi ha alguna cosa més que amistat.

Rosalia: Tu deixa’ls sols i ja veuràs com acaba tot això.

Pere: Rosalia crec que hauries de anar preparant el discurs.

Rosalia: Si, ja ho se, ja ho se.

Eugenia: Si que triga el Jaume a arribar.

Ciscu: D’acord, ens hem de organitzar si volem que tot estigui apunt per aquell dia.

[[Es veu tot el poble adornat amb flors i amb una nova construcció feta de fusta i tela impermeable. Tothom està fent els últims retocs.]]

Ciscu: Molt bé i aquella escultura allí. Aneu amb compte amb el gerro que es fràgil. Aquelles pedres allà. Que els carrers quedin ven nets.

Treballadors: ♪Som els millors, treballem per un bon sou. Vilatans som, de Atasó♪

Jordà: Tot queda molt bé. M’acompanyes a Can Aufades? Haig de recollir el barret i a Can Gasent els guants.

Carme: D’acord. Jo també haig de recollir el meu.

[[El cel és posa fosc.]]

Jaume: Genial, ara plourà i tot se’n anirà a fer norris.

Eugenia: Però no miris tant el cel i mira’m més a mi.

Rosalia: On s’han ficat la Carme i el Jordà?

Pere: Crec que ha dit no se que de anar a buscar alguna cosa.

Eugenia: Segur que han donat un pas més en la seva relació i estan a casa d’algú dels dos.

[[Comença a ploure]]

Jordà: Genial, ara plou. S’espatllarà tot.

Carme: Mm... doncs...

Jordà: Cada cop plou més. Ara diluvia.

Carme: Corre, vine a casa meva, de presa.

[[Es veu una gran casa molt espaiosa i decorada amb tons grogosos i rosats. S’obre la porta.]]

Carme: Uff, em pensava que no arribàvem.

Jordà: Carme! Però si estàs xopa!

Carme: Ja... I tu també.

Jordà: Crec... Crec que seria millor que ens traguéssim la roba. Si més no la exterior i ens quedéssim amb la interior.

Carme: Però...

Jordà: Ja ho se a mi també em fa vergonya.

Carme: Suposo que no hi ha més remei.

Jordà: Si, perquè sinó podem agafar una pulmonia.

[[La Carme diu que si amb el cap i amb cara molt vergonyosa es treu la rova, el Jordà també]]

Carme: Serà millor que vagi a buscar rova de recanvi. Quant més aviat millor. Et deixaré la roba del meu germà.

Jordà: Si.

[[De sobte s’obre la porta i entra la Eugenia junt amb la Rosalia, el Pere i el Jaume.]]

Eugenia: Hol... Ah! Ho veieu, el que us he dit.

Carme: No és el que sembla.

Pere: Rosalia... No m’esperava que... ells...

Rosalia: Prefereixo no mirar.

Jaume: Mmm... que bona que està la Carme.

Eugenia: Com?!
Jaume: Vull, vull, vull dir no m’ho hauria esperat mai. A demés tu estàs molt més bona.

Carme: De debò que no és res d'això.

Eugenia: Se’t veu el plomer.

Carme: Però.

Eugenia: No hi ha peròs que valguin.

[[La Carme se’n va plorant escales a dalt.]]

Jordà: Com?! De que la acuses. No sou amigues? Ho és que en realitat...

Eugenia: Com que m’acuses!?

Rosalia: Eugenia anem-nos-en no vull tornar a entrar mai més, ni vull sentir a parlar de Cal Molinés.

Sols un instant 2

****II escena. Mira quins estels.

[[Es veu la plaça del poble, es dimecres, el dia de mercat setmanal. La plaça està plena.]]

Carme, Rosalia, Eugenia: Bon dia Salvador.

Salvador: Bon dia. Que voldran avui?

Carme: Mmm, ... .

Eugenia: Atén-me a mi primer que tinc convidats i no es bo fer-los esperar.

Salvador: Si senyora Caralso.

Eugenia: Quants cops li haure de dir? Digui’m Eugenia.

Salvador: Si perdó. Que voldrà Eugenia?

Eugenia: Mm, doncs miri avui faré un estofat. Vull herbes per el brou i uns talls de carn. També posi’m bolets i verdures per coure. Ah! I uns pocs fruits secs.

Salvador: La carn de conill o de vedella? Avui també tenim pollastres. Ens acaba d’arribar una altre remesa.

Eugenia: De vedella naturalment.

Salvador: D’acord, tot plegat seran 4.980 pessetes.

Eugenia: Tant car? Però si abans valia 3.320 pessetes.

Salvador: Ho se però es que han tornat a pujar els preus.

Eugenia: Entenc, entenc. Tingui.

Carme: Si us plau, em podria donar per fer escudella?

Salvador: És clar senyora Roure, vull dir Carme.

Carme: Ah! I també doni’m aquella salsa tant especial.

Salvador: L’oli d'ametlles amb olives són 24 pessetes més per pot.

Carme: Doncs doni’m dos.

Salvador: D’acord, en total seran 2.400 pessetes.

Rosalia: A mi doni’m una dotzena d’ous i un pot de maionesa. També vull tonyina.

Salvador: Serà per fer ous farcits senyora Rosalia Bosquets?

Rosalia: Si, posaré els tomàquets que he collit aquest matí de l’hort acompanyant.

Salvador: Doncs li recomano aquesta altre maionesa. Va molt millor   

Rosalia: D’acord, quant serà?

Salvador: 60.

Rosalia: Moltes gracies.

Salvador: A vostès. Fins la setmana vinent.

[[Entren a Ca de Sarila, la merceria. A dins està el Jordà i el Ciscu, l’alcalde.]]

Rosalia: Bon dia Amadeus.

Amadeus: Bones.

Ciscu: Veig que ens tornem a veure Rosalia.

Eugenia: Tornem?

Rosalia: Si, abans ens hem trobat a Can Aufades, la barreteria. L’alcalde necessitava un barret nou i hem estat parlant.

Ciscu: Així és.

Eugenia: Carme, mira qui més hi ha...Aquesta es la teva.

Carme: No, no, no diguis això.

Eugenia: Bon dia Jordà.

Jordà: Hola.

Eugenia: Ara tu.

Carme: Ho ... HOLA!

Jordà: Com va tot?

Carme: B... BÉ!

Amadeus: El tratge el tindrà per dilluns.

Jordà: Gracies.

Eugenia: Ah! Que tu també hi vas?

Jordà: Si, requereix la meva presencia.

Eugenia: I ja tens acompanyant?

Jordà: No, encara no.

Eugenia: Doncs mira dona la casualitat de que la Carme tampoc.

Jordà: Ah! Doncs Carme, vols anar amb mi?

Carme: No voldria molestar.

Jordà: No tranquil·la. No ho fas.

Carme: Segur?

Jordà: Si dona.

Carme: Doncs si m’ho dius així, si.

[[Es negre nit, la Carme torna a casa seva de la mà del Jordà]]

Jordà: Avui fa una nit preciosa.

Carme: Si, no hi ha cap núvol.

Jordà: Saps llegir els estels.

Carme: No.

Jordà: Doncs jo t’ensenyo. Aquella de allà és l’Osa Major, i aquella de allà es la Menor.

Carme: I aquella?

Jordà: Es la constel·lació d’Orion i aquella la de Draco.

Carme: Que maca. Es la meva preferida.

Sols un instant

Aixó es una obra de teatre que vaig escriure ja fa temps. Aniré pujant-la cada dia.

Sols un instant

****I escena. La disputa

[[Es veu una gran sala amb una llar de foc i una tauleta amb tasses de te]]

Rosalia: Eugenia em pots passar les pastes?

Eugenia: O hi tant.

Carme: Per cert us heu fixat amb aquell noi nou?

Eugenia: El Jordà? Si es molt guapo.

Rosalia: Doncs jo prefereixo al Pere.

[[Entra l’Estefania, la criada, amb el Jordà. La Carme es posa roja i molt nerviosa.]]

Estefania: Ho sento senyora Bosquets, però ha insistit en que la volia veure per dir-li una cosa molt important i no l’he pogut retenir.

Rosalia: No, no passa res Estefania. Tu fes, fes.

Jordà: Ho sento molt però es urgent...

Eugenia: Per cert Estefania vull una miqueta de mel.

Estefania: Si senyora Caralso.

Carme: I, ... i ..., UNAMIQUETADEFORMATGE!

Estefania: Si senyora Roure.

[[L’Estefania se’n va]]

Jordà: Bé, com li anava dient, abans de que em tallessin, em rebut un telegrama molt urgent.

Rosalia: Un telegrama ?!

Jordà: Si del senyor Nestor.

Eugenia: El senyor Nestor?

Rosalia: Si. Es el encarregat dels trens de Ferrocarrils Catalans.

Jordà: Així és. I ve a examinar aquest poble per que hi passi el Ferrocarril. També demana que hi sigueu vostès, les tres dones més importants i maques del poble.

[[Entra l’Estefania amb la mel i el formatge.]]

Estefania: Voldran res més senyores?

Rosalia: No, no. Gracies .

Estefania: Amb el vostre permís hem retiro.

Rosalia: Si fes, fes.

Jordà: El senyor Nestor arriba divendres vinent.

[[ L’Estefania condueix al Jordà a la porta.]]

Eugenia: Carme, dona, que talladeta, he. Com t’ho tenies de callat.

Carme: I lo teu amb el Jaume?

Eugenia: Calla!

Rosalia: No si ja es veia alguna cosa rara entre vosaltres.

Eugenia: Prou! És... que... tenia un refredat!

Carme: Te la saps molt llarga.

Rosalia: Li demanaré al Pere que m’acompanyi.

Eugenia: Jo al Jaume.

Carme: Ah! Així admets que t’agrada.

Eugenia: Calla! Es per si m’agafa alguna cosa al veure i conèixer algú tant important, com que es metge...

Rosalia: I vinga amb la historieta del metge i les malalties.

Eugenia: Per cert Carme tu li hauràs de demanar al Jordà.

Carme: Aih! Mare meva. No puc anar sola?

Eugenia: No, no.

Rosalia: Tu mateixa, però quedaràs molt malament.

Carme: No! I no li puc demanar a un altre.

Eugenia: No, no. O amb ell o no vens.

Carme: D’acord, si no hi ha més remei.

Entre les muntanyes i el mar

Bella flor,

rosa de porcellana.

Has fet del meu cor,

la seva enamorada.

Quan tothom et segueix,

crida el teu nom;

És quan es pateix,

quan es divideix el món.

Quatre barres vermelles

sobre un fons groc.

Sang per les venes

la pell de foc.

Brandaré llança,

espasa si cal;

Lluita que no es cansa,

Aguantaré fins al final

Aquests paratges bells

prompte hauran canviat.

Tot tacat de vermell,

els hi direm fins aviat!

Si del cor el dolor no s’allunya

lluitaré amb emoció

Visca Catalunya!

Visca la Revolució!

Laura Martínez Mentuy